‘Godka Circa’: el forat de la història

Godka Cirka (un forat al cel) és la història d’Alifa, una nena que és pastora i que està a punt de sofrir l’ablació, l’extirpació de clítoris que es practica en la majoria de regions africanes. Igual que la seva mare, la seva àvia, i generacions de dones des de molt abans que ella, Alifa haurà de lluitar per intentar sobreviure a aquesta pràctica que té com a finalitat mantenir les noies verges fins al casament i fidels després d’aquest.

Imatge

Aquesta pràctica normalment es duu a terme de manera rudimentària, i per això causa que algunes de les nenes que se’ls aplica morin dessagnades o per infeccions posteriors. La conseqüència més a llarg plaç, és, però, la pèrdua de sensibilitat, de manera que les dones no poden gaudir del sexe. Així doncs, és un ritual per determinar el rol de la dona dins la comunitat: passen a ser un engranatge més de la cadena reproductora, un mitjà per parir les criatures dels seus marits. Aquesta subjugació està justificada no només per motius de control de la sexualitat, sinó també religiosos, d’higiene i fins i tot de pertinença; les dones a qui no se’ls practica l’ablació són rebutjades per la seva tribu i considerades impures, i se’ls prohibeix la manipulació de líquids i menjar.

L’extirpació del clítoris de fet, no està lligada a la religió musulmana. Sembla ser que es remunta al segle V aC, és a dir, que és una pràctica que s’ha estat duent a terme des de fa més de dosmil cinc cents anys. I aquí cal plantejar-se un dilema: si, al ser una tradició arrelada de les terres africanes, s’ha d’interpretar com un tret cultural propi d’una regió, o com una mutilació contra el rol femení dins la societat, no només físicament sinó també psicològicament  i socialment.

Imatge

Godka Circa és això, els moments previs a què Alifa perdi una part seva que mai més podrà recuperar. Això, si aconsegueix sobreviure aquest tràngol que li permetrà ser acceptada davant els ulls de la seva tribu. És el preu que ha de pagar per haver nascut dona. 

Anuncis

La desesperança té un nom: ‘Kod Ćoška’

Tota comèdia, si vol ser digna de tal nom, ha de ser una tragicomèdia. El riure s’ha d’originar en la fossa de la nostra decència, en la incomoditat de veure’ns ni que sigui parcialment reflectits en les situacions més vergonyoses i indignes. És precisament de la tragèdia més absoluta, de la precarietat humana en la seva nuesa, d’on arrenca ‘Kod Ćoška‘, de Nikola Ilić i Corina Schwingruber Ilić, i per això mateix és un treball absolutament hilarant.

Fotograma de 'Kod Ćoška', de Nikola Ilić i Corina Schwingruber Ilić

Fotograma de ‘Kod Ćoška’, de Nikola Ilić i Corina Schwingruber Ilić

Sota la forma d’un relat costumista, ‘Kod Ćoška’ ens acosta a la Sèrbia rural, a un encreuament de camins perdut enmig del no res. I just en aquesta intersecció de camins que, suposem, no porten enlloc, ens trobem amb una botiga de queviures que fa a la vegada de bar i centre social, de mercat de fruita i de parc infantil. L’establiment esdevé un microcosmos al voltant del qual s’articulen les vides d’una desena d’homes, de famílies senceres abocades a la misèria, les quals no poden fer altra cosa que esperar a que no passi res.

El que descobrim en aquesta botiga és l’epicentre de l’exclusió: exclosos de l’Europa progressista, exclosos de la seva pròpia societat, exclosos del dret a viure les seves vides. Però per més que allò que contemplem ens pugui semblar familiar —un exercit d’aturats, com els anomenava Engels— no és assimilable a la nostra repetida ‘crisi’: es tracta, en aquest cas, d’una situació endèmica, de les víctimes mortals del capitalisme. La pregunta que hauríem de fer-nos, més aviat, és si no anem camí de convertir el nostre estat d’excepció econòmica en la condició natural de les nostres vides.

‘Kod Ćoška’ és un treball profundament ambigu, ja que al mateix temps que ens tanca en una realitat claustrofòbica, cíclica, que no pot ser definida sinó com una espiral d’autodestrucció i d’indignitat, aconsegueix fer-nos riure de mala manera. Fa gala d’un saber fer que il•lumina les situacions més grotesques i penoses, tornant-les terriblement còmiques: lluny de ridiculitzar els protagonistes, d’alienar-los i presentar-los com figures detestables, aconsegueix treure’n allò més humà. Una humanitat que no es resigna a ser trepitjada per la misèria.

‘Paradise road’: un viatge a l’interior d’un mateix

Tomas Smulkis és director i protagonista d’aquest curt. I és que per més que ‘Paradise road’ es presenti com un viatge a la persecució d’un somni, la veritat és que es tracta d’una travessia diferent, un vagar per paisatges desconeguts que acaba essent un retorn a si mateix: Smulkis es veu abocat a la contemplació de la seva interioritat davant la immensitat d’Estocolm.

Fotograma de 'Paradise Road', de Tomas Smulkis

Fotograma de ‘Paradise Road’, de Tomas Smulkis

Tot comença amb un pressentiment, amb una visió o com li vulguem dir: el jove director s’enamora de les pel•lícules del cineasta Roy Andersson i decideix anar-lo a buscar per treballar amb ell. De fet, l’intuïció és bona i tot li surt rodó: es posa en contacte amb la productora d’Andersson i li asseguren que podrà treballar amb el director. No obstant, la trucada final no arriba i Smulkis es troba perdut en un no-lloc, atrapat al metro, assolat per l’ambient fred que cobreix la ciutat, en completa solitud.

Els temps es van espaiant poc a poc, fent-se dens i pesat, de manera que cada element de la ciutat sembla prendre un relleu especial; però no pas una presència animal, com si els objectes tinguessin vida pròpia, sinó més aviat una qualitat especular: tota la ciutat sembla dissenyada per reflectir al propi director, ja sigui la seva silueta en un vidre o personificant el seu estat d’ànim en construccions tan gegants com espectrals.

Fotograma de 'Paradise road', de Tomas Smulkis

Fotograma de ‘Paradise road’, de Tomas Smulkis

‘Paradise road’ encarna totes les característiques del que alguns anomenen documental reflexiu: l’objectiu de la càmera s’ha girat, literalment, envers el propi director. El curt no deixa de ser un diari personal, un dietari filmat, a partir del qual podem recórrer els carrers d’Estocolm, viure’n els temps morts, desesperar-nos en la seva incommensurabilitat. La genialitat del curt radica en la seva capacitat d’incorporar el paisatge en el relat, deixar que poc a poc vagi convertint-se en el protagonista del film. Però just en moment en que Tomas Smulkis sembla a punt de fusionar-se amb l’entorn, de confondre’s amb la ciutat, hi haurà un esdeveniment que trencarà amb la calma en la que ens trobem dolçament ensopits. Tomas Smulkis complirà el seu somni.

‘Madera’: tenir una filla, escriure un llibre, plantar mil arbres.

Madera és la història d’Abelardo que, mentre cuida el bosc de darrere de casa seva, es proposa començar a escriure unes memòries per relatar la seva experiència com a ex-combatent de l’exèrcit rebel cubà. La seva dona, Marbelia, que vol viure 120 anys, l’intenta convèncer perquè vagin a viure a algun altre lloc, amb la seva filla, potser. Però Abelardo no es vol moure del costat de la seva fusta. Per ell, és la seva contribució al món.

Imatge

Fotograma de ‘Madera’

Madera, que el maig de 2013 va guanyar el premi especial del jurat al documenta de Madrid, és una petita reflexió sobre la transcendència de l’home en la història i la petjada que deixa darrere seu. El poeta cubà José Martí va dir que un home, abans de morir, ha de plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre; Abelardo pretén complir amb això, però sense adonar-se que el que deixa l’empremta més profunda a la seva vida no és la biografia que intenta escriure, sinó el bosc al què es dedica a cuidar cada dia.

En aquest curtmetratge, Daniel Kvito ens mostra una faceta diferent de Cuba de la que ens arriba a través dels mitjans; a través d’una pau quasi bucòlica i de plans amb una fotografia molt neta i sobretot, sempre amb algun element de fusta o derivat com el paper dins la pantalla, Abelardo ens fa replantejar quin és el valor que atorguem a les coses materials i efímeres, i com enfoquem el nostre encaix dins la societat.

Imatge

El director de Madera, Dani Kvito

,

 

 

‘Enseguida Anochece’: poesia als suburbis

 “Ognuno sta solo sul cuor della terra
trafitto da un raggio di Sole:
ed è subito sera. “

“Cada uno está solo sobre el corazón de la tierra

traspasado por un rayo de sol:

y enseguida anochece”

Enseguida anochece és l’últim vers d’un poema de Salvatore Quasimodo. També es titula així la història d’Oscar, un anònim client d’un bar. Per ser més exactes, és la història de la seva mort.

La mort de d’Oscar, malgrat que no surt a les notícies ni als diaris, és comentada per tots els parroquians durant una setmana. No és famós perquè la mort l’hagi sorprès al local; no és la primera vegada que passa. El que feia que Oscar destaqués sobre la resta era la seva habilitat per no perdre ni una partida de ping-pong. Corrien llegendes sobre la seva imbatibilitat, que mantenia desafiant a tothom que entrés al bar i que encara no hagués jugat contra ell.

Imatge

Gonzalo Gerardin i María Paula Trocchia, directors de Enseguida Anochece

Enseguida anochece és una narració feta amb imatges, dirigida per Gonzalo Gerardin i María Paula Trocchia. Amb una fotografia excepcional i una veu en off que explica la vida (o la mort) d’Oscar, se succeeixen un seguit d’instants, d’accions i de reflexions que, com un puzzle, s’ajunten per aconseguir explicar una història.

El poema de Quasimodo que dóna títol a aquest curt pertany a un moviment literari anomenat ‘hermetisme’, que intenta transmetre el màxim amb el mínim de paraules. El metratge intenta fer el mateix; a partir de petits detalls, pensaments aparentment inconnexos i de primers plans de rostres al més pur estil Tom Hooper a Les Miserables, ens recrea no només la història d’Oscar, -que quasi passa a ser anecdòtica-, sinó que aprofundeix en el pes metafísic de l’existència, i en la càrrega que se suposa estar sol enmig de la multitud, impassible davant el temps que transcorre.

Imatge

Fotograma de Enseguida Anochece

Enseguida anochece és, doncs, una poesia visual. Malgrat que la història és explicada amb paraules, són les imatges les que ens permeten explorar amb més profunditat la realitat que ens presenten Gerardin i Trocchia.

‘The Call’: la crida de la llar

The Call ens trasllada en un ambient de post conflicte bèl·lic. Entre el 1980 i el 1990 l’exèrcit turc va destruir milers de pobles kurds, obligant els seus habitants a exiliar-se on fos possible. Aquest és el cas de Habib Aydin, un pastor kurd que, després de viure vint i cinc anys a Istanbul, decideix tornar a la seva vila. La seva família, però, no el segueix, i per això un cop a casa seva es torna a casar. Malgrat tot, això no impedeix que cada dia pugi a la teulada de casa seva, des d’on rep millor cobertura, i truqui a l’únic fill amb qui té contacte per preguntar-li quan l’anirà a veure.

Lokroep_still_1_klein

Fotograma de The Call 

A Habib li agradaria tornar a tenir tota la seva família amb ell, o com a mínim que el seu fill Ramazan es quedés a viure allà perquè així cuidarien el bestiar junts. Per això, quan finalment el visita, intenta per tots els mitjans fer-li una estada agradable perquè no torni a la ciutat: perquè troba a faltar la seva primera família. Però malgrat tot no té intencions de tornar a Istambul, ja que vol viure a la terra on van morir els seus pares, els seus avis i tots els seus avantpassats.

Per què Habib i els seus van haver d’abandonar casa seva? El conflicte entre turcs i kurds es remunta a principis de segle: la constitució de República de Turquia, escrita el 1923, va definir el país com a pàtria dels turcs ètnics. Per tant els kurds, que voltaven el 20% no només no tenien drets culturals, sinó que havien de ser ‘turquificats’ la prohibició de la seva llengua. A més a més cal afegir que arran de la crisi del petroli dels anys setanta, el nivell d’empobriment i l’atur de Turquia pujà dràsticament, i que precisament foren els kurds –que s’encarreguen dels sectors agrícoles i ramades sobretot- els que més ho patiren. Per això no van tardar a sorgir revolucionaris que lluitaven per un Kurdistan independent.

foto_reber

Reber Dosky, el director de The Call

 

Arran d’aquesta exaltació, l’exèrcit turc va respondre amb la destrucció d’una gran part dels poblats kurds. I aquí  és on la història bèl·lica s’enllaça amb la de Habib. Aquí neix el conflicte del ramader que només vol que el seu fill es quedi a la terra on van viure tantes generacions abans d’ells.

Però Habib es troba amb un altre problema que també trobem en molts indrets rurals i al que ja vam fer referència lleugerament a l’entrada d’America: la gent jove no es vol quedar al camp. L’èxode de les noves generacions dels pobles petits per anar a viure a la ciutat, que satisfà les necessitats que els imposa la vida moderna. I Habib es veu obligat a entendre el punt de vista del seu fill enmig dels paratges àrids de Kurdistan, de la mateixa manera que intenta que Ramazan entengui que no vol abandonar la terra que l’ha vist crèixer.