Day: Mai 11, 2014

‘La Reina’ o el pes de la bellesa

Fotograma de 'La Reina'

Fotograma de ‘La Reina’

Que la nostra és una societat obsessionada amb la bellesa no és cap novetat. Estem farts de llegir aquí i allà sobre operacions malaltisses de cirurgia estètica, de l’aclaparadora pràctica de modificar les fotografies amb Photoshop o de l’epidèmia real de casos d’anorèxia i bulímia. Però també som conscients d’una altra dimensió d’aquesta patologia, més horrorosa encara, que és la dels concursos de bellesa infantil i de sobreexposició dels menors a un món regit per uns ideals que no són —ni haurien de ser— els seus. Aquesta realitat ens sembla més cruel perquè aquí ja no es tracta de víctimes de la suggestió mediàtica o dels estàndards socials contra els quals, per més que vulguem, difícilment podem plantar batalla: al contrari, la contemplem com una imposició dictatorial directa, parental, i precisament per això més tràgica.

Aquesta és la realitat que aborda el curt documental ‘La Reina‘, de Manuel Abramovich. No es tracta del típic reportatge-denúncia, sinó d’un relat íntim que astora a l’espectador per la seva simplicitat brutal. Tot comença amb un somriure, el de Memi, que és escollida futura reina del carnaval. El seu privilegi serà dur una corona fastuosa, envejable, memorable. O això li diu la seva mare quan, entre xisclets i llàgrimes, intenta coronar la futura reina amb un instrument monstruós i pesat, una tiara descomunal que té més d’aparell de tortura o de corona d’espines que no pas de símbol principesc. Però és indubtable: estarà preciosa i tothom la mirarà —¡l’admirarà!— i constatarà que sí, que efectivament és La Reina, en majúscules, com ho havia sigut la seva mare temps enrere, i com la seva mare s’assegurarà que sigui ella també aquesta vegada.

El treball d’Abramovich no entra a jutjar les motivacions. És simplement una tradició familiar? Es tracta d’una sort de ritual de pas que veu en aquest procés un camí dolorós però necessari? O més aviat podem donar una resposta psicologista, gairebé psicoanalista, i pensar que la mare està projectant les seves il•lusions frustrades en la seva filla?

Fotograma de 'La Reina'

Fotograma de ‘La Reina’

Poc importa tot això, ja que la virtut del documental radica en mostrar la bifurcació de la realitat que es va produint a mesura que s’acosta el dia en que Memi haurà de lluir i suportar el pes de la corona. La imatge —que es centra, insistent, en el rostre de la nena— es contraposa sistemàticament a una narració monopolitzada per les explicacions de la seva mare, de tal manera que Abramovich deixa al descobert la creació d’una contrarrealitat en la qual Memi està vivint una experiència fantàstica, emocionant i inoblidable.

La dissonància del discurs respecte les imatges és tan immens que, com a espectadors, ens sentim com si estiguéssim veient un documental amb càmera oculta: participem d’un dolor palpable que ens sembla accessible únicament pel treball incisiu de la càmera.

La tragèdia, no obstant, és que no hi ha lloc per a la càmera oculta, ja que no hi ha res amagat que s’hagi de descobrir mitjançant estratègies d’aquest tipus. Tot està al descobert, i l’encert cinematogràfic d’Abramovich passa per aconseguir que allò que ens enlluerna i ens espanta no sigui tant el viacrucis tortuós al qual s’està sotmetent a Memi com la ceguesa patent de la seva mare.

El documental: una eina per a la reflexió

[JMEROY]CUSTOS-STILL300_2

Un any més, els documentals seleccionats pel Curt.doc no es limiten als estàndards de gènere als quals el dia a dia de la televisió ens té acostumats. En altres ocasions havíem aprofundit en la porosa frontera que separa el documental de la ficció, o fixàvem l’atenció en les possibilitats creatives i la llibertat expressiva que aquest format conferia als cineastes. Aquest cop volem centrar-nos en un altre aspecte molt interessant: utilitzar el documental com una eina per a la reflexió.

Al parlar de documental reflexiu no ens volem referir a aquells productes cinematogràfics destinats a commoure l’espectador mitjançant la crítica social, sinó a un tipus d’obra que és al mateix temps instrument i resultat de la reflexió. No es busca donar resposta a una pregunta preestablerta, ni reflectir una suposada realitat objectiva: es tracta d’una recerca subjectiva, un treball assagístic, on allò que passa a un primer terme és el propi realitzador del documental.

Els dietaris són un exemple paradigmàtic d’aquest gir de la càmera envers el seu portador: el documentalista esdevé el tema de l’obra. Aquesta flexió de l’objectiu no és un tic narcisista, sinó l’oportunitat de parlar de la identitat, els llaços familiars o la memòria històrica d’una forma diferent.

A més, no es tracta únicament d’una opció temàtica: també es veuen trastocades les convencions del gènere documental. És un paradigma que trenca amb la il•lusió cinematogràfica, de tal manera que l’univers representat es torna material mal•leable en mans del realitzador, que descaradament exerceix de titellaire.

La nostra relació amb el relat es torna molt més complexa: som contemporanis de la reflexió, vivim el work in progress del documentalista. La ironia, el diàleg amb la ficció i els jocs en el muntatge són habituals en aquest tipus de films. En poques paraules: es tracta d’un treball que redimensiona el valor estètic del documental i que en el Curt.doc no podem deixar de banda.