Reflexions sobre el documental

‘Custos’: la lliga dels veterans extraordinaris

Fosa a negre i una cita de George S. Patton: «que Déu tingui pietat dels meus enemics, que jo no en tindré», tota una declaració d’intencions rubricada per un cop sec de destral que parteix un tronc en dos. Així comença Custos, de Jean Marc E. Roy, un curt documental amb inici fulgurant, que ràpidament adopta un to més assossegat: vida idíl•lica a la riba d’un llac canadenc, film musical de fons i entrevista-reportatge a Roger Serrasin, veterà de guerra.

Fotograma de Custos, de Jean Marc E. Roy

Fotograma de ‘Custos’, de Jean Marc E. Roy

Malgrat la seva factura excel•lent, els primers compassos del documental no auguren res de bo. El retrat de Roger Sarrasin és més aviat tòpic, un cúmul de clixés que aquest ex-combatent repapieja sobre les seves velles glòries a Kuwait i Corea: ensenya, insistent, orgullós, les seves medalles i certificats. Fins i tot s’emprova l’uniforme de guerra, que li queda estret, ridícul. I tot això es combina amb l’exaltació de la vida al camp, feliç al costat Isabelle, la seva néta discapacitada.

Però de seguida notem que hi ha alguna cosa que no acaba d’encaixar. Els elements que componen el relat van adquirint poc a poc un relleu surrealista: és evident que Isabelle no pot desplaçar-se amb la cadira de rodes per gairebé enlloc —estan al mig del camp—, les seves aptituds musicals són més còmiques que cap altra cosa i la figura de Roger cada cop es torna més histriònica i autoparòdica. Ens sentim incòmodes i no podem obviar l’aura d’irrealitat que envolta els personatges.

Fotograma de Custos, de Jean Marc E. Roy

Fotograma de ‘Custos’, de Jean Marc E. Roy

El curt acaba essent una estranya barreja entre Expediente X i les escenes més oníriques de Buñuel, i és que en una escalada de bogeria col•lectiva dels personatges, descobrim incrèduls que el director ha estat jugant amb nosaltres —i amb el nostre imaginari cinematogràfic— des de bon principi, posant a prova els límits de la versemblança. Es tracta, al cap i a la fi, d’un magnífic fals documental que dialoga, crític, amb la tradició del reportatge televisiu, estandarditzat i repetit fins l’avorriment; i ho fa transformant aquest format canònic en un film de terror i d’aventures, servint-se dels recursos tècnics del cinema de gènere per acabar obtenint una brillant comèdia: una espècie de lliga dels veterans extraordinaris, que s’enfunden els seus vestits de superherois paramilitars per combatre la terrible bèstia que amenaça el Canadà.

‘La Reina’ o el pes de la bellesa

Fotograma de 'La Reina'

Fotograma de ‘La Reina’

Que la nostra és una societat obsessionada amb la bellesa no és cap novetat. Estem farts de llegir aquí i allà sobre operacions malaltisses de cirurgia estètica, de l’aclaparadora pràctica de modificar les fotografies amb Photoshop o de l’epidèmia real de casos d’anorèxia i bulímia. Però també som conscients d’una altra dimensió d’aquesta patologia, més horrorosa encara, que és la dels concursos de bellesa infantil i de sobreexposició dels menors a un món regit per uns ideals que no són —ni haurien de ser— els seus. Aquesta realitat ens sembla més cruel perquè aquí ja no es tracta de víctimes de la suggestió mediàtica o dels estàndards socials contra els quals, per més que vulguem, difícilment podem plantar batalla: al contrari, la contemplem com una imposició dictatorial directa, parental, i precisament per això més tràgica.

Aquesta és la realitat que aborda el curt documental ‘La Reina‘, de Manuel Abramovich. No es tracta del típic reportatge-denúncia, sinó d’un relat íntim que astora a l’espectador per la seva simplicitat brutal. Tot comença amb un somriure, el de Memi, que és escollida futura reina del carnaval. El seu privilegi serà dur una corona fastuosa, envejable, memorable. O això li diu la seva mare quan, entre xisclets i llàgrimes, intenta coronar la futura reina amb un instrument monstruós i pesat, una tiara descomunal que té més d’aparell de tortura o de corona d’espines que no pas de símbol principesc. Però és indubtable: estarà preciosa i tothom la mirarà —¡l’admirarà!— i constatarà que sí, que efectivament és La Reina, en majúscules, com ho havia sigut la seva mare temps enrere, i com la seva mare s’assegurarà que sigui ella també aquesta vegada.

El treball d’Abramovich no entra a jutjar les motivacions. És simplement una tradició familiar? Es tracta d’una sort de ritual de pas que veu en aquest procés un camí dolorós però necessari? O més aviat podem donar una resposta psicologista, gairebé psicoanalista, i pensar que la mare està projectant les seves il•lusions frustrades en la seva filla?

Fotograma de 'La Reina'

Fotograma de ‘La Reina’

Poc importa tot això, ja que la virtut del documental radica en mostrar la bifurcació de la realitat que es va produint a mesura que s’acosta el dia en que Memi haurà de lluir i suportar el pes de la corona. La imatge —que es centra, insistent, en el rostre de la nena— es contraposa sistemàticament a una narració monopolitzada per les explicacions de la seva mare, de tal manera que Abramovich deixa al descobert la creació d’una contrarrealitat en la qual Memi està vivint una experiència fantàstica, emocionant i inoblidable.

La dissonància del discurs respecte les imatges és tan immens que, com a espectadors, ens sentim com si estiguéssim veient un documental amb càmera oculta: participem d’un dolor palpable que ens sembla accessible únicament pel treball incisiu de la càmera.

La tragèdia, no obstant, és que no hi ha lloc per a la càmera oculta, ja que no hi ha res amagat que s’hagi de descobrir mitjançant estratègies d’aquest tipus. Tot està al descobert, i l’encert cinematogràfic d’Abramovich passa per aconseguir que allò que ens enlluerna i ens espanta no sigui tant el viacrucis tortuós al qual s’està sotmetent a Memi com la ceguesa patent de la seva mare.

El documental: una eina per a la reflexió

[JMEROY]CUSTOS-STILL300_2

Un any més, els documentals seleccionats pel Curt.doc no es limiten als estàndards de gènere als quals el dia a dia de la televisió ens té acostumats. En altres ocasions havíem aprofundit en la porosa frontera que separa el documental de la ficció, o fixàvem l’atenció en les possibilitats creatives i la llibertat expressiva que aquest format conferia als cineastes. Aquest cop volem centrar-nos en un altre aspecte molt interessant: utilitzar el documental com una eina per a la reflexió.

Al parlar de documental reflexiu no ens volem referir a aquells productes cinematogràfics destinats a commoure l’espectador mitjançant la crítica social, sinó a un tipus d’obra que és al mateix temps instrument i resultat de la reflexió. No es busca donar resposta a una pregunta preestablerta, ni reflectir una suposada realitat objectiva: es tracta d’una recerca subjectiva, un treball assagístic, on allò que passa a un primer terme és el propi realitzador del documental.

Els dietaris són un exemple paradigmàtic d’aquest gir de la càmera envers el seu portador: el documentalista esdevé el tema de l’obra. Aquesta flexió de l’objectiu no és un tic narcisista, sinó l’oportunitat de parlar de la identitat, els llaços familiars o la memòria històrica d’una forma diferent.

A més, no es tracta únicament d’una opció temàtica: també es veuen trastocades les convencions del gènere documental. És un paradigma que trenca amb la il•lusió cinematogràfica, de tal manera que l’univers representat es torna material mal•leable en mans del realitzador, que descaradament exerceix de titellaire.

La nostra relació amb el relat es torna molt més complexa: som contemporanis de la reflexió, vivim el work in progress del documentalista. La ironia, el diàleg amb la ficció i els jocs en el muntatge són habituals en aquest tipus de films. En poques paraules: es tracta d’un treball que redimensiona el valor estètic del documental i que en el Curt.doc no podem deixar de banda.

Dues recomanacions: Exit through the gift shop i How much does your building weigh, mr. Foster?

Aquesta setmana és una bona setmana per acostar-se al Cinema Truffaut. Aquest cinema de Girona programa dos fantàstics documentals que val molt la pena veure.

El primer és Exit through the gift shop un documental sobre l’street art del gran artista Banksy. La pel·lícula ressegueix aquest art de carrer, però també reflexiona sobre que és l’art, com es crea un artista o com es mercantilitza l’art. Exit through the gift shop ens mostra també el procés de realització d’un documental i ens presenta molts dubtes sobre que és real i ficció al llarg del documental. Una joia molt recomanable.

 

 La segona proposta és How much does your building weigh, mr. Foster? de  Norberto López Amado i Carlos Carcas. Aquest documental narra la trajectòria vital d’un dels arquitectes més emblemàtics del segle XXI i la seva indestructible passió per millorar la qualitat de vida a través del disseny. La pel.lícula recull els orígens de Foster i com els seus somnis i influències van inspirar la creació d’edificis com l’aeroport de Pequín (el més gran del món), el Reichstag, l’edifici Hearst de Nova York i construccions com el pont més alt del planeta, el viaducte Millau, a França, entre d’altres. En els propers anys, gran part de la humanitat emigrarà del camp per a habitar les ciutats: Foster ofereix algunes sorprenents solucions als problemes que aquest esdeveniment històric originarà

Si us agrada el documental, són dues propostes que no podeu deixar passar

Avui Garbo a TV3.

Per a tots aquells que sou amants del documental, avui a les 22.00 hores, TV3 emet el Documental Garbo, l’espia. L’home que va salvar el món. El documental d’Edmon Roch va rebre el premi Goya al millor documental i els Gaudí al millor guió i al millor documental.

Garbo és una perla d’aquelles que val la pena no perdres. Des d’aquí volem aplaudir l’iniciativa de TV3 de posar a la graella el programa Sense Ficció, un espai que permet als amants del documental veure pel·lícules de gran interès.

Curt.doc recomana: Music & Films 2010.

Aquest mes de novembre la Casa de la música | La Mirona i el Museu del Cinema, tornen a oferir una nova edició de la mostra de documental Musical, Music & Films. Aquesta mostra permet als espectadors veure noves tendències del gènere del documental a partir d’una proposta heterogènia pel que fa a protagonistes i temàtiques.  Les sessions tindran lloc al cinema Truffaut, els dimarts 9, 16, 23 i 30 de novembre a les 20.30. ( El dia 30 la sessió començarà a les 22.30).

 

El Music & Films arrenca amb la projecció de 1, 2, 3… Standstill de Jose M. Rodriguez, Clara Saiz, Juan Peralta (Catalunya, 2009) 63 minuts. El Documental versa sobre un concert del grup barceloní Standstill, en què els espectadors/fans hi tenen un paper destacat, gairebé protagonista. Integrats tant en el concert com en la narrativa del film que ho recull, els fans i la seva identificació amb el grup, amb les lletres de les seves cançons, reflecteixen millor que res què són Standstill i cap a on van.

El 2006, Crosby, Stills, Nash & Young, es van reunir com a grup per realitzar una gira que ja és ara mítica en la història del rock. CSNY Deja Vu dirigit pel mateix  Neil Young (Estats Units, 2008), acosta a l’espectador a aquesta gira, a les reaccions dels fans cap a les lletres i a la connexió del grup amb els seus admiradors, tot plegat amb el rerefons de la guerra d’Irak i l’Afganistan, i amb tots els esdeveniments que van envoltar les eleccions del 2006 als Estats Units.

Carretera La última gira de Nacho Vegas y Las Esferas Invisibles de Francisco Deborja  (Espanya, 2007) 88 minuts VOSE, és la tercera proposta del cicle i un fascinant treball de realisme brut no exempt de polèmica. Carretera atrapa l’autor asturià Nacho Vegas durant la seva última gira amb Las Esferas Invisibles, i fa mal. Un film desenfocat, la factura del qual sembla una metàfora de la banda que capta. No tanca els ulls en cap moment al costat menys glamurós del rock de gira.

El cicle es tanca amb el documental Let’s get lost de Bruce Weber (Estats Units, 1998) 121 minuts VOSE, aquesta maravella, considerada per a molts el millor documental musical de la història, ens parla de la turbulenta vida del jazzman Chet Baker, en forma de “flashback”, començant per un Baker enfonsat, que va a la recerca de la glòria perduda. Entrevistes i molt i selecte material d’arxiu arrodoneixen un film tan magistral com el trompetista que el protagonitza.  El 1989, la pel lícula va ser nominada a l’Oscar al Millor Documental, i es va alçar amb el Premi de la Crítica al Festival de Venècia poc després de l’aparent suïcidi del protagonista en un hotel a Amsterdam.

Curt.doc us recomana. Tres documentals de la cartellera.

La primera de totes és Blow Horn, produïda per Eddie Saeta i dirigida pel gran Lluís Miñarro. Blow Horn tot i reflectir un viatge físic, el d’un grup de practicants budistes al Monestir de  Sherab Ling a la Índia, és també i en paral·lel un viatge interior, mentre compartim aquest viatge, el silenci i el buit que ells recerquen en aquesta aventura.

El documental compta amb la gran feina d’un altre amic del Curt.doc, Cristophe Farnarier, que en l’edició de 2009 ens va presentar el documental El Somni, la gran història de la darrera transhumància d’en Joan Pipa.  Farnarier és el responsable de la brillant fotografia de Blow Horn. Un documental molt recomanable que el podeu veure.

També us recomanem el documental Bicicleta, cullera i poma de Carles Bosch. L’autor de  Balseros i Setembres s’endinsa aquesta vegada en la malaltia de l’Alzheimer a través del seguiment del dia a dia del president Maragall, al qual se li va detectar la malaltia a l’agost del 2007. Maragall es deixa filmar, durant dos anys, per donar-nos a entendre la seva lluita personal per vèncer la malaltia. Amb cops de genialitat i bon humor Maragall fa que el documental sigui optimista malgrat tot. 

Aquest documental es projecta aquesta setmana al Cinema Truffaut i dissabte dia 2 d’octubre a les 22.00 hores i haurà una projecció especial que comptarà amb la presentació i un col·loqui final amb el director Carles Bosch.

El dijous 7 a l’Auditori Narcís de Carreras es projectarà dins el cicle El documental del mes el documental Pax americana de Dennis Delestrac . Aquest documental parla sobre la cursa armamentística a l’espai i es planteja diverses preguntes com: Sabem si actualment ja hi ha màquines de guerra orbitant al voltant de la Terra? És possible arribar a acords internacionals per mantenir l’espai sense armes? Hi ha plans d’enviar armament a l’espai que podria extingir la vida al planeta en qüestió de segons?

La novetat d’aquesta projecció és que des de Girona es podrà veure en directe la presentació i fer un debat amb el director Dennis Delestrac a través del webcast (una opció de retransmissió en directe des d’internet). Una experiència nova que us recomanem fervorosament.

La revolució de Dziga Vertov.

Ja us vam parlar fa un dies de Robert Flaherty, el director de Nanook l’esquimal, una pel·lícula que ha donat nom a la nostra Associació. Avui us volem parlar d’un altre pioner, Dziga Vertov, un realitzador que va suposar una autèntica revolució en el cinema documental i que a finals del 60 es reivindicat pel mateix Jean Luc Godard creant el grup de cineastes Dziga Vertov.

La seva pel·lícula L’home de la càmera obre una nova via en el món del documental, el metratge de Dziga Vertov inicia un nou camí basat en la investigació, l’experimentació i sobretot s’allibera de la càrrega del tema a tractar. Un documental fruit de la revolució soviètica però que és també una revolució en el gènere mateix.

 En ple auge de la revolució soviètica és quan Dziga Vertov dirigeix Celovek kinoapparatom (L’home de la càmera) un documental trencador que juga amb un doble fil, les imatges de la quotidianitat d’una gran ciutat i el procés d’elaboració de la pel·lícula. Veiem el rodatge, el muntatge i la projecció. Aquest procés és inseparable dels moviments de la ciutat, moviments de desconeguts, moviments de producció, de disciplina o d’erotisme.

 

El famós darrer pla del Cinema-ull (el pla conté un ull i una òptica fotogràfica sobre impressionada), ens presenta una nova forma de subjectivitat, autònoma i anònima.  Aquest pla simbolitza aquest canvi de paradigma amb el qual el cinema pot generar una “veritat”, aconseguida a través de mitjans específics del mitjà, com càmeres ocultes, trucatges o a través del muntatge.

 El muntatge és una part essencial en Vertov, un muntatge que ell va fer servir amb finalitats artístiques o fins i tot poètiques però també amb finalitats propagandístiques o “revolucionàries”, ell fou el responsable dels muntatges del primer noticiari del règim soviètic. Kino Nedelia (Cinema Setmana) (1918-1919). En aquest Cinema Setmana la manca de materials l’obligava fins i tot a prendre imatges d’altres pel·lícules, aquí va aprendre a fer muntatges més basats en la confrontació, l’aproximació o la relació que no pas muntatges que tinguessin a veure amb una acció continuada.

Després d’aquesta experiència propagandística Vertov rea la seva sèrie Kino-Pravda (Cinema-Veritat, 1922-1924). En aquesta sèrie va filmar tot tipus de llocs públics, de vegades amb càmera oculta i sense demanar permís. El més famós noticiari va ser Leninskaya Kino-Pravda, que mostrava la reacció a la mort de Lenin el 1924. És en aquests anys quan Vertov formula la teoria del Kino Glass, Cinema Ull, on planteja la superioritat de la l’objectiu de la càmera enfront de l’ull humà pel que fa a la capacitat de percepció.

Dziga Vertov

Aquestes experiències prèvies el porten a realitzar l’home de la càmera, la pel·lícula “revolucionària”. Revolucionària perquè la presa d’imatges depèn només de la competència tècnica, perquè només és el muntatge el que guia la realització del film i perquè es capten les imatges de manera atzarosa d’aquesta manera la càmera no altera la normalitat del gest. Es crea doncs un cinema que defuig la ficció, una ficció considerada caduca i es propugna un cinema sorgit d’allò real.  Aquesta és la revolució de Vertov.

Un manifest en favor del Cinema Independent

Volem compartir amb vosaltres aquest manifest en favor del cinema independent i molts cops invisible.

Manifest anti–100 anys de cinema.

Com bé sabeu va ser Déu qui va crear aquesta Terra i tot el que hi ha en ella. I va pensar quant magnífic era tot. Tots els pintors, els poetes i els músics cantaven i celebraven la creació i tot plegat restava en harmonia. Però no era cert, faltava quelcom. Així, fa aproximadament 100 anys, Déu va decidir crear la càmera de pel·lícula. Llavors, creà el cineasta i li digué: -Aquí tens un instrument anomenat la càmera de pel·lícula. Ves i filma, celebra la bellesa de la creació i els somnis de l’esperit humà, i diverteix-te fent-ho.-

Però al Diable no li va agradar allò. Va posar una bossa de diners davant de la càmera i va dir als cineastes: – per què voleu celebrar la bellesa del món i el seu esperit si podeu guanyar diners amb aquest instrument?-  I  ho cregueu o no, tots els cineastes van córrer al darrere de  la bossa de diners. El Senyor es va adonar que havia comès una equivocació. Així doncs, uns 25 anys més tard,  va corregir la seva equivocació. Déu va crear els cineastes independents d’avantguarda i els va dir: -Aquí està la càmera. Preneu-la, entreu al món i canteu la bellesa de la creació, i divertiu-vos  fent-ho, però passareu temps difícils i mai no guanyareu diners amb aquest instrument.-

Alexander Sokurov. Un exemple de cinema independent.

D’aquesta manera parlà el Senyor a Viking Eggeling, Germaine Dulac, Jean Epstein, Fernand Leger, Dmitri Kirsanoff, Marcel Duchamp, Hans Richter, Luis Buñuel, Raig Home, Cavalcanti, Jean Cocteau, i Maya Deren, i Sidney Peterson, i Kenneth Anger, Gregory Markopoulos, Stan Brakhage, Marie Menken, Bruce Baillie, Francis Lee, Fustiga Ferrer i Ferrer de Sota i Ken Jacobs, Ernie Gehr, Ron Rice, Michael Snow, Joseph Cornell, Peter Kubelka, Hollis Frampton i Barbara Rubin, Paul Sharits, Robert Beavers, Christopher McLaine, i Kurt Kren, Robert Breer, Dore O, Isidore Isou, Antonio De Bernardi, Maurice Lemaitre, i Bruce Conner, i Klaus Wyborny, Boris Lehman, Bruce Elder, Taka Iimura, Abigail Child, Andrew Noren i massa d’altres a tot el món. I varen prendre les seves Bolexs i les seves petites càmeres de súper 8mm i començaren a filmar la bellesa d’arreu del món i les aventures complexes de l’esperit humà, i ho feien amb gran diversió. Aquelles pel·lícules mai no van portar gens de diners i no foren el que hom anomena “útils”.

Els museus a tot el món celebren el centè aniversari del cinema, que els costa milions de dòlars, amb tot el “glamour” que envolta Hollywood. Però no hi ha cap menció de l’avantguarda o els independents del nostre cinema.

He vist els catàlegs i els programes dels museus, i els  arxius de les cinemateques d’arreu del món que diuen: -no ens preocupem pel seu cinema.-  En els temps de la grandiloqüència, l’espectacularitat, i de les produccions de cent milions de dòlars, vull parlar en favor dels actes petits, i invisibles d’esperit humà: tan subtils, tan petits, que moren quan surten a la llum. Vull celebrar les petites formes del cinema: la forma lírica, el poema, l’aquarel·la, l’estudi, l’esbós, el retrat, arabesc, i bagatel·la, i les petites cançons de 8mm. En els temps en què tothom vol reeixir i vendre’s, vull celebrar els que abracen la via social i quotidiana perseguint l’invisible, les coses personals que no aporten ni pa ni diners, que no formen part de la història contemporània, la història de l’art o d’altra història. Estic per l’art que fem l’un per a l’altre, com amics.

Estic rient dret al mig de l’autopista de la informació, perquè una papallona en una petita flor a algun lloc a la Xina agita les seves ales, i sé que la cultura i la història sencera canviarà dràsticament a causa d’aquell agitar. Una càmera de súper 8 mm acaba de fer una suau brunzit en algun lloc, en algun lloc de l’east side de Nova York, i el món mai no tornaré  a ser el mateix.

La història real del cinema és una història invisible: Una història d’amics que es reuneixen fent quelcom que els encanta. Per a nosaltres, el cinema comença amb cada nou brunzir del projector, amb cada nou brunzir de les nostres càmeres. Amb cada nou brunzir de les nostres càmeres, els nostres cors salten de joia amb els amics.

 Jonas Mekas.