Uncategorized

‘Godka Circa’: el forat de la història

Godka Cirka (un forat al cel) és la història d’Alifa, una nena que és pastora i que està a punt de sofrir l’ablació, l’extirpació de clítoris que es practica en la majoria de regions africanes. Igual que la seva mare, la seva àvia, i generacions de dones des de molt abans que ella, Alifa haurà de lluitar per intentar sobreviure a aquesta pràctica que té com a finalitat mantenir les noies verges fins al casament i fidels després d’aquest.

Imatge

Aquesta pràctica normalment es duu a terme de manera rudimentària, i per això causa que algunes de les nenes que se’ls aplica morin dessagnades o per infeccions posteriors. La conseqüència més a llarg plaç, és, però, la pèrdua de sensibilitat, de manera que les dones no poden gaudir del sexe. Així doncs, és un ritual per determinar el rol de la dona dins la comunitat: passen a ser un engranatge més de la cadena reproductora, un mitjà per parir les criatures dels seus marits. Aquesta subjugació està justificada no només per motius de control de la sexualitat, sinó també religiosos, d’higiene i fins i tot de pertinença; les dones a qui no se’ls practica l’ablació són rebutjades per la seva tribu i considerades impures, i se’ls prohibeix la manipulació de líquids i menjar.

L’extirpació del clítoris de fet, no està lligada a la religió musulmana. Sembla ser que es remunta al segle V aC, és a dir, que és una pràctica que s’ha estat duent a terme des de fa més de dosmil cinc cents anys. I aquí cal plantejar-se un dilema: si, al ser una tradició arrelada de les terres africanes, s’ha d’interpretar com un tret cultural propi d’una regió, o com una mutilació contra el rol femení dins la societat, no només físicament sinó també psicològicament  i socialment.

Imatge

Godka Circa és això, els moments previs a què Alifa perdi una part seva que mai més podrà recuperar. Això, si aconsegueix sobreviure aquest tràngol que li permetrà ser acceptada davant els ulls de la seva tribu. És el preu que ha de pagar per haver nascut dona. 

‘Madera’: tenir una filla, escriure un llibre, plantar mil arbres.

Madera és la història d’Abelardo que, mentre cuida el bosc de darrere de casa seva, es proposa començar a escriure unes memòries per relatar la seva experiència com a ex-combatent de l’exèrcit rebel cubà. La seva dona, Marbelia, que vol viure 120 anys, l’intenta convèncer perquè vagin a viure a algun altre lloc, amb la seva filla, potser. Però Abelardo no es vol moure del costat de la seva fusta. Per ell, és la seva contribució al món.

Imatge

Fotograma de ‘Madera’

Madera, que el maig de 2013 va guanyar el premi especial del jurat al documenta de Madrid, és una petita reflexió sobre la transcendència de l’home en la història i la petjada que deixa darrere seu. El poeta cubà José Martí va dir que un home, abans de morir, ha de plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre; Abelardo pretén complir amb això, però sense adonar-se que el que deixa l’empremta més profunda a la seva vida no és la biografia que intenta escriure, sinó el bosc al què es dedica a cuidar cada dia.

En aquest curtmetratge, Daniel Kvito ens mostra una faceta diferent de Cuba de la que ens arriba a través dels mitjans; a través d’una pau quasi bucòlica i de plans amb una fotografia molt neta i sobretot, sempre amb algun element de fusta o derivat com el paper dins la pantalla, Abelardo ens fa replantejar quin és el valor que atorguem a les coses materials i efímeres, i com enfoquem el nostre encaix dins la societat.

Imatge

El director de Madera, Dani Kvito

,

 

 

‘Enseguida Anochece’: poesia als suburbis

 “Ognuno sta solo sul cuor della terra
trafitto da un raggio di Sole:
ed è subito sera. “

“Cada uno está solo sobre el corazón de la tierra

traspasado por un rayo de sol:

y enseguida anochece”

Enseguida anochece és l’últim vers d’un poema de Salvatore Quasimodo. També es titula així la història d’Oscar, un anònim client d’un bar. Per ser més exactes, és la història de la seva mort.

La mort de d’Oscar, malgrat que no surt a les notícies ni als diaris, és comentada per tots els parroquians durant una setmana. No és famós perquè la mort l’hagi sorprès al local; no és la primera vegada que passa. El que feia que Oscar destaqués sobre la resta era la seva habilitat per no perdre ni una partida de ping-pong. Corrien llegendes sobre la seva imbatibilitat, que mantenia desafiant a tothom que entrés al bar i que encara no hagués jugat contra ell.

Imatge

Gonzalo Gerardin i María Paula Trocchia, directors de Enseguida Anochece

Enseguida anochece és una narració feta amb imatges, dirigida per Gonzalo Gerardin i María Paula Trocchia. Amb una fotografia excepcional i una veu en off que explica la vida (o la mort) d’Oscar, se succeeixen un seguit d’instants, d’accions i de reflexions que, com un puzzle, s’ajunten per aconseguir explicar una història.

El poema de Quasimodo que dóna títol a aquest curt pertany a un moviment literari anomenat ‘hermetisme’, que intenta transmetre el màxim amb el mínim de paraules. El metratge intenta fer el mateix; a partir de petits detalls, pensaments aparentment inconnexos i de primers plans de rostres al més pur estil Tom Hooper a Les Miserables, ens recrea no només la història d’Oscar, -que quasi passa a ser anecdòtica-, sinó que aprofundeix en el pes metafísic de l’existència, i en la càrrega que se suposa estar sol enmig de la multitud, impassible davant el temps que transcorre.

Imatge

Fotograma de Enseguida Anochece

Enseguida anochece és, doncs, una poesia visual. Malgrat que la història és explicada amb paraules, són les imatges les que ens permeten explorar amb més profunditat la realitat que ens presenten Gerardin i Trocchia.

‘The Call’: la crida de la llar

The Call ens trasllada en un ambient de post conflicte bèl·lic. Entre el 1980 i el 1990 l’exèrcit turc va destruir milers de pobles kurds, obligant els seus habitants a exiliar-se on fos possible. Aquest és el cas de Habib Aydin, un pastor kurd que, després de viure vint i cinc anys a Istanbul, decideix tornar a la seva vila. La seva família, però, no el segueix, i per això un cop a casa seva es torna a casar. Malgrat tot, això no impedeix que cada dia pugi a la teulada de casa seva, des d’on rep millor cobertura, i truqui a l’únic fill amb qui té contacte per preguntar-li quan l’anirà a veure.

Lokroep_still_1_klein

Fotograma de The Call 

A Habib li agradaria tornar a tenir tota la seva família amb ell, o com a mínim que el seu fill Ramazan es quedés a viure allà perquè així cuidarien el bestiar junts. Per això, quan finalment el visita, intenta per tots els mitjans fer-li una estada agradable perquè no torni a la ciutat: perquè troba a faltar la seva primera família. Però malgrat tot no té intencions de tornar a Istambul, ja que vol viure a la terra on van morir els seus pares, els seus avis i tots els seus avantpassats.

Per què Habib i els seus van haver d’abandonar casa seva? El conflicte entre turcs i kurds es remunta a principis de segle: la constitució de República de Turquia, escrita el 1923, va definir el país com a pàtria dels turcs ètnics. Per tant els kurds, que voltaven el 20% no només no tenien drets culturals, sinó que havien de ser ‘turquificats’ la prohibició de la seva llengua. A més a més cal afegir que arran de la crisi del petroli dels anys setanta, el nivell d’empobriment i l’atur de Turquia pujà dràsticament, i que precisament foren els kurds –que s’encarreguen dels sectors agrícoles i ramades sobretot- els que més ho patiren. Per això no van tardar a sorgir revolucionaris que lluitaven per un Kurdistan independent.

foto_reber

Reber Dosky, el director de The Call

 

Arran d’aquesta exaltació, l’exèrcit turc va respondre amb la destrucció d’una gran part dels poblats kurds. I aquí  és on la història bèl·lica s’enllaça amb la de Habib. Aquí neix el conflicte del ramader que només vol que el seu fill es quedi a la terra on van viure tantes generacions abans d’ells.

Però Habib es troba amb un altre problema que també trobem en molts indrets rurals i al que ja vam fer referència lleugerament a l’entrada d’America: la gent jove no es vol quedar al camp. L’èxode de les noves generacions dels pobles petits per anar a viure a la ciutat, que satisfà les necessitats que els imposa la vida moderna. I Habib es veu obligat a entendre el punt de vista del seu fill enmig dels paratges àrids de Kurdistan, de la mateixa manera que intenta que Ramazan entengui que no vol abandonar la terra que l’ha vist crèixer.

‘A Girl’s Day’: Ser feliç no es pot donar per fet.

Què és la felicitat? Es pregunta una noia mirant-se al mirall. S’ha maquillat per sortir amb les seves amigues, i espera que el seus ulls li donin la resposta a la pregunta que l’ha perseguit durant tota la seva vida. Què és la felicitat? Sóc feliç?

A Girl’s day explica la història de la Yasmin, una noia de 19 anys que, després de viure gran part de la seva vida en famílies d’acollida decideix instal·lar-se ella sola en un apartament a Walsrode. La seva mare, heroïnòmana, no la truca quasi mai, i el seu germà no parla amb ella. Vol estudiar literatura alemanya, però abans s’ha de treure el graduat en secundària. Gasto tota la meva energia intentant ser feliç per mi mateixa. Però els dies en què sóc feliç són cada vegada més curts i la distància entre ells cada vegada més llarga.

A girls day 2

Fotograma de ‘A Girl’s Day’

 A vegades sembla ser que la societat aboqui a la felicitat: pràcticament tot s’articula al voltant del plaer. Treballem per guanyar diners per gastar-nos en coses que ens agraden quan no estem treballant, i aquesta és la nostra manera de ser feliços. Tenim llibres d’autoajuda per solucionar qualsevol problema que ens pugui succeir; milers d’entreteniments per distreure’ns i passar-ho bé una estona. Però què és, realment, la felicitat? Podem ser feliços, si intentem constantment estar contents?

Aquest és el dilema que busca plantejar de manera molt subjectiva A Girl’s Day. Yasmin ja ha deixat enrere la pitjor part de la seva vida, i està estudiant per acabar l’institut i poder fer el que a ella li agrada. Malgrat tot, és infeliç. Li falta una de les coses que ella considera el més important: una família.

A Girls day

Fotograma de ‘A Girl’s Day’

Això és el que odio de la societat, explica amb la mirada fixa al terra la Yasmin. La gent em diu que tinc 19 anys i que hauria de posar en ordre la meva vida, però jo no vaig tenir el que van tenir els altres nens. Milan Kundera escriu a La insoportable levedad del ser que ser feliços és el desig de repetir, entenent-ho com a tornar a viure els moments que més plaer ens van provocar. Per Yasmin, potser, la felicitat també seria repetir la seva vida, però en el seu cas, per aconseguir allò que quan era petita li va mancar.

 Però com que tornar enrere és impossible, no li queda cap altre opció que anar avançant i apuntar tot el que sent en el seu quadern de notes mentre espera la seva felicitat.

‘The Questioning’: darrere les fronteres xineses

Gravar una conversa amb càmera oculta és un mètode èticament discutible que molts documentals o reportatges utilitzen. Però a vegades és precisament el secretisme el que permet que l’espectador vegi una realitat que no es reflexa en els mitjans oficials.

Aquest és el cas de The Questioning, un film que mostra la conversa entre el director, Zhu Rikun, i uns policies de Xinyu que entren a l’habitació on s’allotja per a un ‘registre de rutina’. Durant els 22 minuts de gravació, se’ns mostra un plànol general ininterromput, on veiem l’interrogatori sense cap tall. Això genera la sensació a l’observador que ell també es troba dins l’acció, i provoca un crescendo de tensió que dura pràcticament fins al final.

Cha-Fang_still-01

fotograma de ‘The Questioning’

Rikun, juntament amb el seu company, va conduir fins la província de Jiangxi per donar ànims a tres activistes locals dels drets humans. A Xinyu, segons explica el director, s’han donat casos d’abús policial i tortures cap els defensors dels drets dels ciutadans. Per això The Questioning resulta un curtmetratge tant imprevisible: no hi ha un guió prèviament elaborat ni una intenció de conduir la conversa. La ‘inspecció rutinària a les habitacions de l’hotel’ es tracta d’una escena que posa els pèls de punta, en un joc de miralls que provoca que mentre un agent de policia grava a el director i el seu company, ells també estiguin enregistrant les forces de l’ordre. Els policies ho fan per assegurar-se que els sospitosos no incompleixin cap llei ni intentin fer res perillós: Rikun també.

ZHU Rikun

Zhu Rikun, el director

El tema de la rigorosa política xinesa no ens ve de nou. Els casos de censura dels mitjans de comunicació estatals són reconeguts globalment i la població no pot accedir a llocs webs tan freqüents a nivell mundial com Facebook o Google. Per això, Rikun, una de les principals figures del moviment documental independent xinès intenta reflectir la realitat a través de filmacions clandestines com aquesta.

Oriol Gispert, Juanjo Giménez i Francesc Vilallonga seran els membres del jurat del Curt.doc – Franklin and Marshall 2013

El realitzador Oriol Gispert, el productor Juanjo Giménez i el crític de cinema Francesc Vilallonga seran els membres del jurat del Curt.doc – Franklin and Marshall 2013. Tots tres seran els encarregats d’elegir quin són els curtmetratges documentals que guanyaran els premis Nanook al millor curtmetratge documental, el premi especial del jurat i el premi Nanook al millor curtmetratge documental. El veredicte es donarà a conèixer en l’acte de lliurament de premis del Festival que tindrà lloc el dissabte 15 de juny a les 12 de la nit. L’acte el presentarà la periodista de TV3 Mercè Sibina.

Oriol Gispert

oriol gispertPeriodista, realitzador, productor i professor d’universitat. Des de 1989 ha col•laborat en diferents cadenes de televisió i productores, sempre en programes de realitat. S’ha especialitzat en documentals amb temàtiques socials i de denúncia. En aquest sentit ha retratat gent i situacions a diferents països d’Àfrica, Amèrica del Sud i Àsia, des de conflictes i crisis fins a víctimes oblidades, sempre amb la intenció de sensibilitzar sobre aquestes realitats no tan llunyanes.
Juanjo Giménez

Juanjo Gimenez (1)Va néixer a Barcelona. És llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i va estudiar cinema en el Centre d’Estudis Cinematogràfics de Barcelona del 1992 al 1994. També, el 1994 va fer el seu primer curt, Hora de cerrar, i va ser cofundador de la productora Salto de Eje SL. Altres curts seus són: Especial (con luz) (1994), Velada (1995), Ella está enfadada (1996), Libre indirecto (1997), Máxima pena (2005), Nitbus (2007) i Rodilla (2009), que acumulen nombrosos premis nacionals i internacionals. El 2003 es va estrenar comercialment el seu primer llargmetratge, Ens fem falta – Tilt, premiat en els festivals de Roma, Orense i Las Palmas. Amb la seva productora també ha produït alguns llargmetratges d’altres directors, com La casa de la meva àvia (guanyador del prestigiós premi Joris Ivens a IDFA Amsterdam 2005), Estigmes (2009), ambdós dirigits per Adán Aliaga, Temps d’aigua de Miguel Ángel Baixauli i Pícnic d’Eloy Enciso, entre altres. El seu últim treball és Esquivar i pegar, sobre la vida del boxador Benito Eufemia. Està finalitzant la postproducció de dues noves pel•lícules: un curt (Bassals) i un llargmetratge (Revelat i contactes).

Francesc Vilallonga

Paco1Francesc Vilallonga (Sant Feliu de Pallerols, 1968) és periodista i director del Grau de Cinema i TV a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, on imparteix les assignatures Estructura de la Indústria del Cinema i Crítica de Cinema. És membre del Col•lectiu de Crítics de Cinema de Girona i des de l’any 2000 participa en la gestió del Cinema Truffaut de Girona. El 2012 va formar part del jurat oficial de la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes, i també ha estat jurat d’altres festivals com Sitges (premi de la crítica), Torelló o els Premis Actual de TV3.

Presentació de The Juan Bushwick Diaries al Festival Curt.doc –Franklin and Marshall

thejuanbushwickdiaries_smallEl proper dissabte 15 de juny, a dos quarts de set de la tarda, tindrà lloc la secció paral·lela del Curt.doc – Franklin and Marhall “Llarg.doc”.  En aquesta sessió es presentarà el dietari fílmic The Juan Bushwick Diaries de David Gutiérrez Camps. El primer llargmetratge del director vidrerenc, segon premi al Curt.doc 2010, amb el curtmetratge Water in the boat.

Juan Bushwick és un cineasta de Nova York que després d’uns anys vivint a Barcelona, se sent enfonsat en l’avorriment. Per això, comença a filmar la seva vida  tot esperant certes propietats redemptores del dispositiu cinematogràfic. Però fer una pel·lícula personal no és suficient per tenir una trama a la vida. A vegades les coses no es deixen capturar amb facilitat.

Hi haurà una presentació i un col·loqui final amb el director David Gutiérrez Camps.

Jimmy el representant escocès del Curt.doc 2012.

Jimmy McIntosh, que va rebre la condecoració MBE (Membre de l’Ordre de l’Imperi Britànic), lluita cada dia pels drets dels discapacitats. Res no l’atura, i molt menys la seva pròpia paràlisi cerebral. Un dia en la vida de Jimmy McIntosh, vist des del seu punt de vista.

Aquest curtmetratge demostra una vegada més que l’escola escocesa està en plena forma. Podreu veure Jimmy el dissabte 16 de juny en la secció oficial del Curt.doc 2012, però per anar fent boca aquí en teniu un avançament.

 

S’obre la convocatòria de recepció de treballs del Festival Curt.doc de Vidreres

Aquest dimarts 4 d’octubre de 2011 s’han publicat les bases de participació al V Festival Internacional de Curtmetratge documental de Vidreres Curt.doc 2012, un festival únic a Catalunya en aquest gènere en format de curtmetratge.

La publicació de les bases suposa el tret de sortida d’aquest festival, organitzat per l’Associació Cinematogràfica Nanook i  que se celebrarà els propers dies 14,15 i 16 de juny de 2012.

La data límit d’admissió de pel·lícules per a la preselecció és el 6 de febrer de 2012. La comunicació oficial als concursants de les obres seleccionades es farà el 19 de març de 2012.

La inscripció és gratuïta. Els enviaments s’han de realitzar al Museu del Cinema, carrer Sèquia,1, 17001 de Girona a l’atenció de Jordi Dorca. La fitxa d’inscripció i les bases es poden trobar a la web del festival www.curtdoc.cat

El concurs està obert a la participació de totes les formes audiovisuals de la no ficció (documental d’autor, de creació, documental experimental, d’assaig, collage, fals documental…) realitzats amb posterioritat a  l’1 de gener de 2010. La durada màxima de les obres no pot excedir de 26 minuts amb els crèdits. Cal dir que no s’acceptaran pel·lícules de ficció, institucionals o publicitàries, ni tampoc reportatges o treballs de naturalesa netament periodística.

El Festival prioritzarà, novament en aquesta edició, la projecció en alta definició digital, però admetrà els següents formats a concurs: HD (1920 x 1080), HDTV (1440 x 720) i PAL (720 x 576).

Els premis consistiran en un trofeu més una dotació econòmica. 1.500 euros al premi al millor curt documental, 800 euros al finalista i 800 euros al millor curt català.

En la darrera edició Curt.doc va rebre 201 treball procedents de més de 30 països dels cinc continents. Per aquesta edició la direcció del Festival vol consolidar aquesta bona acollida tant pel que fa als curtmetratges internacionals rebuts, com pel que fa als treballs procedents del nostre país i de les nostres comarques.

Per més informació  comunicacio@curtdoc.cat