‘Born positive’: quan els hostes esdevenen àliens

Per sort, està cada cop més estesa la idea que el benestar de les persones no es pot calcular en termes macroeconòmics: no n’hi ha prou amb que el país tingui un PIB elevat. La plenitud de les persones depèn de múltiples factors, tots ells interrelacionats. Per exemple, que existeixin institucions d’assistència a les persones desfavorides és insuficient si algunes d’aquestes, per motius polítics, no poden accedir-hi. Un altre exemple el trobaríem en el camp de la salut: hi ha malalties que gràcies als avenços tècnics han deixat de ser un turment físic, però segueixen generant patiment psicològic als malalts per culpa de l’estigma social que carreguen a les seves espatlles.

Fotograma de ‘Born positive’, de Carla Simón

Precisament aquesta és la perspectiva que adopta Born positive, un documental dirigit per Carla Simón que recull el testimoni de tres joves seropositius de naixement. Lluny del que es podria esperar d’un treball d’aquestes característiques, no detura la mirada en l’esfera biològica —ja que amb prou feines sabem res de com conviuen amb la seva patologia—, sinó que es bolca totalment en el seu entorn social i en les dificultats humanes que la malaltia els genera: com són les seves relaciones romàntiques? Qui coneix la seva condició? Com es porten amb els seus pares? Els culpen d’alguna cosa?

La duresa dels testimonis no es veu temperada pel fet que els rostres que surten al curtmetratge siguin els d’actors professionals. Al contrari, al sincronitzar de forma impecable l’actuació amb la veu real dels protagonistes, Simón aconsegueix que les imatges adquireixin un valor performatiu molt més gran. La fotografia és així molt més acurada, i pot  ajuntar els tres protagonistes en un mateix escenari, jugar amb l’espai i aconseguir un diàleg intern entre les tres històries que, d’altra forma, hauria estat impossible.

Carla Simón, directora de ‘Born positive’

Al principi del documental, un dels joves defineix el SIDA com un àlien que creix dins seu. I és que probablement aquesta sigui la definició més adequada, ja que àlien no és només la criatura infernal que tots evoquem en el nostre imaginari, sinó que per la seva pròpia definició ‘àlien’ és allò aliè: és alteritat, diferència; és quelcom no conceptualitzable, irreductible als nostres esquemes mentals. Per això, té molt sentit que el virus de l’VIH encarni aquesta presència interior, inenarrable, que terroritza al seu portador, però també als qui l’envolten, fins al punt que ell mateix esdevé aliè.

En poques paraules: és la desconeixença el que, per definició, fa que quelcom sigui un àlien. I això val també per l’esfera social, on, per desgràcia, l’estratègia d’aïllar allò desconegut és tant o més present que en d’altres àmbits de la vida. Born positive és, doncs, el retrat de com aquests joves escapen de la zona de quarantena social a la qual han estat confinats, però, al mateix temps, pel sol fet de publicitar aquesta realitat, Born positive és també una forma d’acabar amb aquesta ignorància constitutiva que fa de l’àlien un àlien.