curt

‘Enseguida Anochece’: poesia als suburbis

 “Ognuno sta solo sul cuor della terra
trafitto da un raggio di Sole:
ed è subito sera. “

“Cada uno está solo sobre el corazón de la tierra

traspasado por un rayo de sol:

y enseguida anochece”

Enseguida anochece és l’últim vers d’un poema de Salvatore Quasimodo. També es titula així la història d’Oscar, un anònim client d’un bar. Per ser més exactes, és la història de la seva mort.

La mort de d’Oscar, malgrat que no surt a les notícies ni als diaris, és comentada per tots els parroquians durant una setmana. No és famós perquè la mort l’hagi sorprès al local; no és la primera vegada que passa. El que feia que Oscar destaqués sobre la resta era la seva habilitat per no perdre ni una partida de ping-pong. Corrien llegendes sobre la seva imbatibilitat, que mantenia desafiant a tothom que entrés al bar i que encara no hagués jugat contra ell.

Imatge

Gonzalo Gerardin i María Paula Trocchia, directors de Enseguida Anochece

Enseguida anochece és una narració feta amb imatges, dirigida per Gonzalo Gerardin i María Paula Trocchia. Amb una fotografia excepcional i una veu en off que explica la vida (o la mort) d’Oscar, se succeeixen un seguit d’instants, d’accions i de reflexions que, com un puzzle, s’ajunten per aconseguir explicar una història.

El poema de Quasimodo que dóna títol a aquest curt pertany a un moviment literari anomenat ‘hermetisme’, que intenta transmetre el màxim amb el mínim de paraules. El metratge intenta fer el mateix; a partir de petits detalls, pensaments aparentment inconnexos i de primers plans de rostres al més pur estil Tom Hooper a Les Miserables, ens recrea no només la història d’Oscar, -que quasi passa a ser anecdòtica-, sinó que aprofundeix en el pes metafísic de l’existència, i en la càrrega que se suposa estar sol enmig de la multitud, impassible davant el temps que transcorre.

Imatge

Fotograma de Enseguida Anochece

Enseguida anochece és, doncs, una poesia visual. Malgrat que la història és explicada amb paraules, són les imatges les que ens permeten explorar amb més profunditat la realitat que ens presenten Gerardin i Trocchia.

‘The Call’: la crida de la llar

The Call ens trasllada en un ambient de post conflicte bèl·lic. Entre el 1980 i el 1990 l’exèrcit turc va destruir milers de pobles kurds, obligant els seus habitants a exiliar-se on fos possible. Aquest és el cas de Habib Aydin, un pastor kurd que, després de viure vint i cinc anys a Istanbul, decideix tornar a la seva vila. La seva família, però, no el segueix, i per això un cop a casa seva es torna a casar. Malgrat tot, això no impedeix que cada dia pugi a la teulada de casa seva, des d’on rep millor cobertura, i truqui a l’únic fill amb qui té contacte per preguntar-li quan l’anirà a veure.

Lokroep_still_1_klein

Fotograma de The Call 

A Habib li agradaria tornar a tenir tota la seva família amb ell, o com a mínim que el seu fill Ramazan es quedés a viure allà perquè així cuidarien el bestiar junts. Per això, quan finalment el visita, intenta per tots els mitjans fer-li una estada agradable perquè no torni a la ciutat: perquè troba a faltar la seva primera família. Però malgrat tot no té intencions de tornar a Istambul, ja que vol viure a la terra on van morir els seus pares, els seus avis i tots els seus avantpassats.

Per què Habib i els seus van haver d’abandonar casa seva? El conflicte entre turcs i kurds es remunta a principis de segle: la constitució de República de Turquia, escrita el 1923, va definir el país com a pàtria dels turcs ètnics. Per tant els kurds, que voltaven el 20% no només no tenien drets culturals, sinó que havien de ser ‘turquificats’ la prohibició de la seva llengua. A més a més cal afegir que arran de la crisi del petroli dels anys setanta, el nivell d’empobriment i l’atur de Turquia pujà dràsticament, i que precisament foren els kurds –que s’encarreguen dels sectors agrícoles i ramades sobretot- els que més ho patiren. Per això no van tardar a sorgir revolucionaris que lluitaven per un Kurdistan independent.

foto_reber

Reber Dosky, el director de The Call

 

Arran d’aquesta exaltació, l’exèrcit turc va respondre amb la destrucció d’una gran part dels poblats kurds. I aquí  és on la història bèl·lica s’enllaça amb la de Habib. Aquí neix el conflicte del ramader que només vol que el seu fill es quedi a la terra on van viure tantes generacions abans d’ells.

Però Habib es troba amb un altre problema que també trobem en molts indrets rurals i al que ja vam fer referència lleugerament a l’entrada d’America: la gent jove no es vol quedar al camp. L’èxode de les noves generacions dels pobles petits per anar a viure a la ciutat, que satisfà les necessitats que els imposa la vida moderna. I Habib es veu obligat a entendre el punt de vista del seu fill enmig dels paratges àrids de Kurdistan, de la mateixa manera que intenta que Ramazan entengui que no vol abandonar la terra que l’ha vist crèixer.