curtmetratge

‘Godka Circa’: el forat de la història

Godka Cirka (un forat al cel) és la història d’Alifa, una nena que és pastora i que està a punt de sofrir l’ablació, l’extirpació de clítoris que es practica en la majoria de regions africanes. Igual que la seva mare, la seva àvia, i generacions de dones des de molt abans que ella, Alifa haurà de lluitar per intentar sobreviure a aquesta pràctica que té com a finalitat mantenir les noies verges fins al casament i fidels després d’aquest.

Imatge

Aquesta pràctica normalment es duu a terme de manera rudimentària, i per això causa que algunes de les nenes que se’ls aplica morin dessagnades o per infeccions posteriors. La conseqüència més a llarg plaç, és, però, la pèrdua de sensibilitat, de manera que les dones no poden gaudir del sexe. Així doncs, és un ritual per determinar el rol de la dona dins la comunitat: passen a ser un engranatge més de la cadena reproductora, un mitjà per parir les criatures dels seus marits. Aquesta subjugació està justificada no només per motius de control de la sexualitat, sinó també religiosos, d’higiene i fins i tot de pertinença; les dones a qui no se’ls practica l’ablació són rebutjades per la seva tribu i considerades impures, i se’ls prohibeix la manipulació de líquids i menjar.

L’extirpació del clítoris de fet, no està lligada a la religió musulmana. Sembla ser que es remunta al segle V aC, és a dir, que és una pràctica que s’ha estat duent a terme des de fa més de dosmil cinc cents anys. I aquí cal plantejar-se un dilema: si, al ser una tradició arrelada de les terres africanes, s’ha d’interpretar com un tret cultural propi d’una regió, o com una mutilació contra el rol femení dins la societat, no només físicament sinó també psicològicament  i socialment.

Imatge

Godka Circa és això, els moments previs a què Alifa perdi una part seva que mai més podrà recuperar. Això, si aconsegueix sobreviure aquest tràngol que li permetrà ser acceptada davant els ulls de la seva tribu. És el preu que ha de pagar per haver nascut dona. 

‘Madera’: tenir una filla, escriure un llibre, plantar mil arbres.

Madera és la història d’Abelardo que, mentre cuida el bosc de darrere de casa seva, es proposa començar a escriure unes memòries per relatar la seva experiència com a ex-combatent de l’exèrcit rebel cubà. La seva dona, Marbelia, que vol viure 120 anys, l’intenta convèncer perquè vagin a viure a algun altre lloc, amb la seva filla, potser. Però Abelardo no es vol moure del costat de la seva fusta. Per ell, és la seva contribució al món.

Imatge

Fotograma de ‘Madera’

Madera, que el maig de 2013 va guanyar el premi especial del jurat al documenta de Madrid, és una petita reflexió sobre la transcendència de l’home en la història i la petjada que deixa darrere seu. El poeta cubà José Martí va dir que un home, abans de morir, ha de plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre; Abelardo pretén complir amb això, però sense adonar-se que el que deixa l’empremta més profunda a la seva vida no és la biografia que intenta escriure, sinó el bosc al què es dedica a cuidar cada dia.

En aquest curtmetratge, Daniel Kvito ens mostra una faceta diferent de Cuba de la que ens arriba a través dels mitjans; a través d’una pau quasi bucòlica i de plans amb una fotografia molt neta i sobretot, sempre amb algun element de fusta o derivat com el paper dins la pantalla, Abelardo ens fa replantejar quin és el valor que atorguem a les coses materials i efímeres, i com enfoquem el nostre encaix dins la societat.

Imatge

El director de Madera, Dani Kvito

,

 

 

‘The Call’: la crida de la llar

The Call ens trasllada en un ambient de post conflicte bèl·lic. Entre el 1980 i el 1990 l’exèrcit turc va destruir milers de pobles kurds, obligant els seus habitants a exiliar-se on fos possible. Aquest és el cas de Habib Aydin, un pastor kurd que, després de viure vint i cinc anys a Istanbul, decideix tornar a la seva vila. La seva família, però, no el segueix, i per això un cop a casa seva es torna a casar. Malgrat tot, això no impedeix que cada dia pugi a la teulada de casa seva, des d’on rep millor cobertura, i truqui a l’únic fill amb qui té contacte per preguntar-li quan l’anirà a veure.

Lokroep_still_1_klein

Fotograma de The Call 

A Habib li agradaria tornar a tenir tota la seva família amb ell, o com a mínim que el seu fill Ramazan es quedés a viure allà perquè així cuidarien el bestiar junts. Per això, quan finalment el visita, intenta per tots els mitjans fer-li una estada agradable perquè no torni a la ciutat: perquè troba a faltar la seva primera família. Però malgrat tot no té intencions de tornar a Istambul, ja que vol viure a la terra on van morir els seus pares, els seus avis i tots els seus avantpassats.

Per què Habib i els seus van haver d’abandonar casa seva? El conflicte entre turcs i kurds es remunta a principis de segle: la constitució de República de Turquia, escrita el 1923, va definir el país com a pàtria dels turcs ètnics. Per tant els kurds, que voltaven el 20% no només no tenien drets culturals, sinó que havien de ser ‘turquificats’ la prohibició de la seva llengua. A més a més cal afegir que arran de la crisi del petroli dels anys setanta, el nivell d’empobriment i l’atur de Turquia pujà dràsticament, i que precisament foren els kurds –que s’encarreguen dels sectors agrícoles i ramades sobretot- els que més ho patiren. Per això no van tardar a sorgir revolucionaris que lluitaven per un Kurdistan independent.

foto_reber

Reber Dosky, el director de The Call

 

Arran d’aquesta exaltació, l’exèrcit turc va respondre amb la destrucció d’una gran part dels poblats kurds. I aquí  és on la història bèl·lica s’enllaça amb la de Habib. Aquí neix el conflicte del ramader que només vol que el seu fill es quedi a la terra on van viure tantes generacions abans d’ells.

Però Habib es troba amb un altre problema que també trobem en molts indrets rurals i al que ja vam fer referència lleugerament a l’entrada d’America: la gent jove no es vol quedar al camp. L’èxode de les noves generacions dels pobles petits per anar a viure a la ciutat, que satisfà les necessitats que els imposa la vida moderna. I Habib es veu obligat a entendre el punt de vista del seu fill enmig dels paratges àrids de Kurdistan, de la mateixa manera que intenta que Ramazan entengui que no vol abandonar la terra que l’ha vist crèixer.

‘America’: l’evasió del costumisme

America és un film actual que mira cinquanta anys enrere. Un home viu amb la seva mare a la Vall d’Aosta, al nord est d’Itàlia, una petita regió en la qual el motor de l’economia és la ramaderia, i que durant els últims anys ha sofert l’èxode de la gent jove, de manera que hi resta només la gent gran.

_DAK4576

Fotograma de America


En aquest panorama d’immobilitat, ell ens explica el que ha estat la seva vida, o més ben dit, el que no ha estat: no ha tingut tres fills, no es va quedar a viure a Amèrica, no va fugir amb un circ ambulant. Totes les possibilitats que ha tingut a marxar fora i tenir una vida de pel·lícula han quedat reduïdes en passejar a les tardes mentre la seva mare, una dona de cent anys, prepara el sopar.

Ha dedicat tota la seva vida a no fer infeliços els seus pares; i ara que ha fet 60 anys, recorda que en comptes de maquillador de cadàvers hauria pogut prosperar a Estats Units o ser un pallasso de circ. Però posa els records a la maleta i surt a fora de nit, als carrers, a cridar amb un casc de Viking al cap, com quan era petit i la gent d’Aosta deia a la seva mare que estava boig.

_DAK4486

Alessandro Stevanon, el director d’America

America hauria pogut ser un retrat fidel de la vida al nord rural d’Itàlia, la història d’un home que viu ancorat a un passat que ja no existeix, i fins i tot, no va existir mai. Però acaba esdevenint una fusió entre la vida real i les imaginàries del seu protagonista, un relat amb diversos camins que acaben en un no-res. Ens pot recordar al joc que proposava ara fa sis Jaco van Dormael ara fa cinc anys amb Mr Nobody, considerant totes les opcions que parteixen d’un individu i les eleccions que fa a la vida, però a America el seu protagonista només viu la vida que ha escollit: el dia a dia gris i monòton d’Aosta. 

‘A Girl’s Day’: Ser feliç no es pot donar per fet.

Què és la felicitat? Es pregunta una noia mirant-se al mirall. S’ha maquillat per sortir amb les seves amigues, i espera que el seus ulls li donin la resposta a la pregunta que l’ha perseguit durant tota la seva vida. Què és la felicitat? Sóc feliç?

A Girl’s day explica la història de la Yasmin, una noia de 19 anys que, després de viure gran part de la seva vida en famílies d’acollida decideix instal·lar-se ella sola en un apartament a Walsrode. La seva mare, heroïnòmana, no la truca quasi mai, i el seu germà no parla amb ella. Vol estudiar literatura alemanya, però abans s’ha de treure el graduat en secundària. Gasto tota la meva energia intentant ser feliç per mi mateixa. Però els dies en què sóc feliç són cada vegada més curts i la distància entre ells cada vegada més llarga.

A girls day 2

Fotograma de ‘A Girl’s Day’

 A vegades sembla ser que la societat aboqui a la felicitat: pràcticament tot s’articula al voltant del plaer. Treballem per guanyar diners per gastar-nos en coses que ens agraden quan no estem treballant, i aquesta és la nostra manera de ser feliços. Tenim llibres d’autoajuda per solucionar qualsevol problema que ens pugui succeir; milers d’entreteniments per distreure’ns i passar-ho bé una estona. Però què és, realment, la felicitat? Podem ser feliços, si intentem constantment estar contents?

Aquest és el dilema que busca plantejar de manera molt subjectiva A Girl’s Day. Yasmin ja ha deixat enrere la pitjor part de la seva vida, i està estudiant per acabar l’institut i poder fer el que a ella li agrada. Malgrat tot, és infeliç. Li falta una de les coses que ella considera el més important: una família.

A Girls day

Fotograma de ‘A Girl’s Day’

Això és el que odio de la societat, explica amb la mirada fixa al terra la Yasmin. La gent em diu que tinc 19 anys i que hauria de posar en ordre la meva vida, però jo no vaig tenir el que van tenir els altres nens. Milan Kundera escriu a La insoportable levedad del ser que ser feliços és el desig de repetir, entenent-ho com a tornar a viure els moments que més plaer ens van provocar. Per Yasmin, potser, la felicitat també seria repetir la seva vida, però en el seu cas, per aconseguir allò que quan era petita li va mancar.

 Però com que tornar enrere és impossible, no li queda cap altre opció que anar avançant i apuntar tot el que sent en el seu quadern de notes mentre espera la seva felicitat.

‘The Questioning’: darrere les fronteres xineses

Gravar una conversa amb càmera oculta és un mètode èticament discutible que molts documentals o reportatges utilitzen. Però a vegades és precisament el secretisme el que permet que l’espectador vegi una realitat que no es reflexa en els mitjans oficials.

Aquest és el cas de The Questioning, un film que mostra la conversa entre el director, Zhu Rikun, i uns policies de Xinyu que entren a l’habitació on s’allotja per a un ‘registre de rutina’. Durant els 22 minuts de gravació, se’ns mostra un plànol general ininterromput, on veiem l’interrogatori sense cap tall. Això genera la sensació a l’observador que ell també es troba dins l’acció, i provoca un crescendo de tensió que dura pràcticament fins al final.

Cha-Fang_still-01

fotograma de ‘The Questioning’

Rikun, juntament amb el seu company, va conduir fins la província de Jiangxi per donar ànims a tres activistes locals dels drets humans. A Xinyu, segons explica el director, s’han donat casos d’abús policial i tortures cap els defensors dels drets dels ciutadans. Per això The Questioning resulta un curtmetratge tant imprevisible: no hi ha un guió prèviament elaborat ni una intenció de conduir la conversa. La ‘inspecció rutinària a les habitacions de l’hotel’ es tracta d’una escena que posa els pèls de punta, en un joc de miralls que provoca que mentre un agent de policia grava a el director i el seu company, ells també estiguin enregistrant les forces de l’ordre. Els policies ho fan per assegurar-se que els sospitosos no incompleixin cap llei ni intentin fer res perillós: Rikun també.

ZHU Rikun

Zhu Rikun, el director

El tema de la rigorosa política xinesa no ens ve de nou. Els casos de censura dels mitjans de comunicació estatals són reconeguts globalment i la població no pot accedir a llocs webs tan freqüents a nivell mundial com Facebook o Google. Per això, Rikun, una de les principals figures del moviment documental independent xinès intenta reflectir la realitat a través de filmacions clandestines com aquesta.

‘La Reina’ o el pes de la bellesa

Fotograma de 'La Reina'

Fotograma de ‘La Reina’

Que la nostra és una societat obsessionada amb la bellesa no és cap novetat. Estem farts de llegir aquí i allà sobre operacions malaltisses de cirurgia estètica, de l’aclaparadora pràctica de modificar les fotografies amb Photoshop o de l’epidèmia real de casos d’anorèxia i bulímia. Però també som conscients d’una altra dimensió d’aquesta patologia, més horrorosa encara, que és la dels concursos de bellesa infantil i de sobreexposició dels menors a un món regit per uns ideals que no són —ni haurien de ser— els seus. Aquesta realitat ens sembla més cruel perquè aquí ja no es tracta de víctimes de la suggestió mediàtica o dels estàndards socials contra els quals, per més que vulguem, difícilment podem plantar batalla: al contrari, la contemplem com una imposició dictatorial directa, parental, i precisament per això més tràgica.

Aquesta és la realitat que aborda el curt documental ‘La Reina‘, de Manuel Abramovich. No es tracta del típic reportatge-denúncia, sinó d’un relat íntim que astora a l’espectador per la seva simplicitat brutal. Tot comença amb un somriure, el de Memi, que és escollida futura reina del carnaval. El seu privilegi serà dur una corona fastuosa, envejable, memorable. O això li diu la seva mare quan, entre xisclets i llàgrimes, intenta coronar la futura reina amb un instrument monstruós i pesat, una tiara descomunal que té més d’aparell de tortura o de corona d’espines que no pas de símbol principesc. Però és indubtable: estarà preciosa i tothom la mirarà —¡l’admirarà!— i constatarà que sí, que efectivament és La Reina, en majúscules, com ho havia sigut la seva mare temps enrere, i com la seva mare s’assegurarà que sigui ella també aquesta vegada.

El treball d’Abramovich no entra a jutjar les motivacions. És simplement una tradició familiar? Es tracta d’una sort de ritual de pas que veu en aquest procés un camí dolorós però necessari? O més aviat podem donar una resposta psicologista, gairebé psicoanalista, i pensar que la mare està projectant les seves il•lusions frustrades en la seva filla?

Fotograma de 'La Reina'

Fotograma de ‘La Reina’

Poc importa tot això, ja que la virtut del documental radica en mostrar la bifurcació de la realitat que es va produint a mesura que s’acosta el dia en que Memi haurà de lluir i suportar el pes de la corona. La imatge —que es centra, insistent, en el rostre de la nena— es contraposa sistemàticament a una narració monopolitzada per les explicacions de la seva mare, de tal manera que Abramovich deixa al descobert la creació d’una contrarrealitat en la qual Memi està vivint una experiència fantàstica, emocionant i inoblidable.

La dissonància del discurs respecte les imatges és tan immens que, com a espectadors, ens sentim com si estiguéssim veient un documental amb càmera oculta: participem d’un dolor palpable que ens sembla accessible únicament pel treball incisiu de la càmera.

La tragèdia, no obstant, és que no hi ha lloc per a la càmera oculta, ja que no hi ha res amagat que s’hagi de descobrir mitjançant estratègies d’aquest tipus. Tot està al descobert, i l’encert cinematogràfic d’Abramovich passa per aconseguir que allò que ens enlluerna i ens espanta no sigui tant el viacrucis tortuós al qual s’està sotmetent a Memi com la ceguesa patent de la seva mare.

El documental: una eina per a la reflexió

[JMEROY]CUSTOS-STILL300_2

Un any més, els documentals seleccionats pel Curt.doc no es limiten als estàndards de gènere als quals el dia a dia de la televisió ens té acostumats. En altres ocasions havíem aprofundit en la porosa frontera que separa el documental de la ficció, o fixàvem l’atenció en les possibilitats creatives i la llibertat expressiva que aquest format conferia als cineastes. Aquest cop volem centrar-nos en un altre aspecte molt interessant: utilitzar el documental com una eina per a la reflexió.

Al parlar de documental reflexiu no ens volem referir a aquells productes cinematogràfics destinats a commoure l’espectador mitjançant la crítica social, sinó a un tipus d’obra que és al mateix temps instrument i resultat de la reflexió. No es busca donar resposta a una pregunta preestablerta, ni reflectir una suposada realitat objectiva: es tracta d’una recerca subjectiva, un treball assagístic, on allò que passa a un primer terme és el propi realitzador del documental.

Els dietaris són un exemple paradigmàtic d’aquest gir de la càmera envers el seu portador: el documentalista esdevé el tema de l’obra. Aquesta flexió de l’objectiu no és un tic narcisista, sinó l’oportunitat de parlar de la identitat, els llaços familiars o la memòria històrica d’una forma diferent.

A més, no es tracta únicament d’una opció temàtica: també es veuen trastocades les convencions del gènere documental. És un paradigma que trenca amb la il•lusió cinematogràfica, de tal manera que l’univers representat es torna material mal•leable en mans del realitzador, que descaradament exerceix de titellaire.

La nostra relació amb el relat es torna molt més complexa: som contemporanis de la reflexió, vivim el work in progress del documentalista. La ironia, el diàleg amb la ficció i els jocs en el muntatge són habituals en aquest tipus de films. En poques paraules: es tracta d’un treball que redimensiona el valor estètic del documental i que en el Curt.doc no podem deixar de banda.

S’obre la convocatòria de recepció de treballs del VII Festival Curt.doc de Vidreres

30El dilluns 18 de novembre de 2013 s’han publicat les bases de participació al VII Festival Internacional de Curtmetratge documental de Vidreres “Curt.doc 2014”, un festival únic a Catalunya en aquest gènere en format de curtmetratge. La publicació de les bases suposa el tret de sortida d’aquest festival, organitzat per l’Associació Cinematogràfica Nanook i  que se celebrarà els propers dies 12, 13 i 14  de juny de 2014.

Curt.doc arrenca la seva setena edició amb l’obertura de la convocatòria de recepció de curtmetratges documentals. El procés s’inicia el 18de novembre i acabarà el 18 de febrer de 2014. Un cop acabat el període de recepció, el comitè de selecció decidirà els curtmetratges participants a la secció oficial a concurs i els anunciarà el proper 24 de març de 2014.

El concurs està obert a la participació de totes les formes audiovisuals de la no ficció (documental d’autor, de creació, documental experimental, d’assaig, collage, fals documental…) realitzats amb posterioritat a l’1 de gener de 2011.

Els premis consistiran en un trofeu més una dotació econòmica. 1.500€ al millor curt documental, 800€ al finalista i 800€ al millor curt català (Produït a Catalunya o realitzat per algun director català).

La inscripció al festival és gratuïta. Per presentar la còpia de preselecció s’ha de proporcionar un enllaç d’un compte propi de Vimeo degudament protegit amb una clau d’accés al correu electrònic: programacio@curtdoc.cat. Amb aquesta iniciativa Curt.doc vol facilitar la participació dels cineastes al festival i realitzar un procés de selecció més respectuós amb el medi ambient.

En la darrera edició el festival va rebre 319 documentals procedents de 49 països diferents dels 5 continents, 31 treballs catalans i 49 de la resta de l’Estat espanyol. La organització del festival espera que aquest any  pugui mantenir aquesta elevada xifra de participació.

Fitxa d’inscripció 2014

Bases 2014 Català

Per més informació

Jordi Dorca

comunicacio@curtdoc.cat

El documental polonès God’s lake de Diana Aszyk tancarà la secció oficial del Festival Curt.doc – Franklin and Marshall

God's lakeLa directora polonesa Diana Aszyk participa per primera vegada al Festival Curt.doc – Franklin and Marshall amb el seu documental God’s Lake que serà el documental que clogui la secció oficial.

El llac del Senyor és un conte poètic sobre una família ucraïnesa i la seva vida al llac, el qual ha sigut durant generacions el centre de la seva existència. El documental es va filmar en les albors de l’arribada de l’euro a Ucraïna, el 2012.