Acaba d’arribar a les llibreries Limónov, una obra mestra fruït del geni novel•lístic d’Emmanuel Carrère i de l’excèntrica vida d’Eduard Limónov. El llibre transita entre la ficció i la biografia d’aquest personatge sensacional i detestable que és Limónov: poeta, paramilitar, punkie, vagabund, escriptor maleït, majordom i nostàlgic de la URSS. Però a pesar d’aquest currículum inconcebible, un dels moments més meravellosos de la novel•la és quan el protagonista retorna a casa dels seus pares, a la seva Jàrkov natal: un no-lloc impassible que segueix instal•lat en el passat.
Fotograma d’Epilogue, d’Andrew Fenochka
La vida d’aquesta població rural està més enllà del comunisme, de la seva caiguda i del conseqüent ascens d’un capitalisme mafiós: per això el contrast entre la figura de Limonóv i el seu origen és encara més brutal. Ell, àvid d’experiències, ha encarnat tants rols com ha pogut; els seus pares, en canvi, viuen en un etern present (o passat), compassats a un tempo dens que converteix qualsevol acció quotidiana en un esdeveniment digne de ser relatat amb tot detall. És un temps dilatat, exasperant, imbuït de sentit, que es contraposa simètricament a la contrarellotge de les nostres societats: el pas de les hores és el fang amb el qual modelen, tranquil·lament, les formes de la seva existència.
Quelcom semblant li passa a Andrew Fenochka, qui en el seu retorn a Shuvoe es topa amb aquesta realitat arcaica, qui sap si congelada per la neu. Epilogue és precisament el relat d’aquest retorn, una història íntima que inverteix la lògica de la nostàlgia: el passat és recordat amb colors vius, amb fotografies que connoten una sort d’alegria difusa, mentre que el present serà recreat en escala de grisos.
Fotograma d’Epilogue, d’Andrew Fenochka
De la mateixa manera que Carrére a Limónov, Fenockha es centra en el pes de la quotidianitat, que adopta gairebé un estatut ritual. La més petita nimietat es converteix en una epopeia: posar aigua en una galleda, servir el dinar, estendre la roba. Però a diferència de Limónov, el director d’Epilogue no rebutjarà fastiguejat aquest univers anacrònic, sinó que s’hi endinsarà poc a poc. Bé és cert que el curt comença amb els ulls posats en la novetat tecnològica de la seva família: la Scotter que han aconseguit a canvi d’una vaca. Però suau, dolçament, gairebé sense que ens n’adonem, el punt de vista del director es va adaptant a aquesta temporalitat densa: els plans —d’una fotografia exquisida— es van allargant imperceptiblement, al mateix temps que la mirada del director abandona la seva posició distanciada, etnogràfica, per endinsar-se —per implicar-se— en una cerimònia religiosa: finalment ha entrat en comunió amb el seu passat.
L’encert d’Epilogue no resideix només en mostrar-nos aquest fragment d’univers bandejat per la història, on el temps té una densitat i un valor que ens és desconegut, ja que això també ho fa Limónov per contraposició, oposant-se i rebel•lant-se contra aquest món. La gràcia, més aviat, està en trencar la barrera cultural per tal que puguem deixar-nos abraçar per aquest tempo letàrgic, per aquesta nana oblidada.
CURT.DOC 